23/9/2010 - 09:12h - laMalla.cat

Entre toros i correbous

Toros no, correbous sí

Dos mesos després que s'aprovés la iniciativa que prohibirà les corrides de toros a Catalunya, els mateixos diputats van votar ahir a favor de blindar els correbous a les comarques de l'Ebre en un exercici d'hipocresia que no pot ser dissimulat pels arguments dels diputats que van intentar explicar el seu canvi de posició en la protecció dels animals. El que amb els toros era un maltractament s'ha convertit ara en una tradició, que no es pot deixar perdre i que cal modernitzar, segons va argumentar una diputada d'ERC, sense tindre en compte que el raonament es podia invertir i servir per als dos casos: amb els correbous es maltracten els animals i els toros són una tradició que es podria modernitzar. L'altre gran argument esgrimit pel diputat de CiU és que amb els correbous no es mata l'animal, i és cert, però tots els experts que van comparèixer fa dos mesos al Parlament podrien corroborar que el patiment dels animals amb el toro ensogat o embolat deu ser similar al d'una corrida tradicional. La qüestió de fons està en els vots que ningú vol perdre a les comarques meridionals i que ha comportat que alguns grups fessin aquestes piruetes per intentar acontentar tothom amb un resultat més aviat patètic que reflecteix hipocresia i oportunisme.

SEGRE. Editorial
Llegit a Segre (23/09/2010)

31/7/2010 - 10:41h - laMalla.cat

Un Visca Catalunya! des de Madrid

Visca Catalunya!

No es bueno escribir desde la emoción. Ya lo decía el maestro Flaubert: el escritor debe contar cómo transcurren las guerras, pero no debe acudir en persona al campo de batalla a blandir el sable. Quizá Flaubert fuera un poco exagerado (aunque espero no tener que verme nunca blandiendo un sable), pero desde luego comparto con él la idea de que se escribe con la cabeza y no con el corazón. No me canso de decírselo a quienes me piden consejo: dejen que el corazón les lata fuertemente antes y después, pero cuando se sienten ante el papel o el ordenador, respiren hondo, calmen sus palpitaciones y mantengan un férreo control sobre cada una de las palabras que surgen de su mente.
Sin embargo, yo misma me permito a veces relajarme. Hoy es uno de esos días. Salgo a media mañana de una clase que imparto en los cursos de verano de la Complutense en El Escorial. Busco un lugar a la sombra. Conecto mi ordenador a la wifi y ahí está la noticia tan anhelada: el Parlament de Catalunya ha abolido las corridas de toros. La emoción es tan intensa que bato palmas, grito como si España hubiera vuelto a ganar el Mundial y me pongo a escribir este artículo con ganas de colocar signos de exclamación por todas partes.
¡Nunca más un toro será torturado en esa tierra en nombre de no sé qué repugnantes ritos ancestrales! ¡Nunca más una persona aplaudirá, lanzará olés y se fumará un puro mientras una vida se diluye lenta y dolorosamente ante sus ojos! ¡Nunca más un patético machote cobrará un dineral por hacer sufrir y dar muerte a un ser vivo! Perdónenme el emocionado arrebato, pero visca Catalunya i els seus parlamentaris!

ÁNGELES CASO. Escriptora
Llegit a Público (29/07/2010)

30/7/2010 - 06:53h - laMalla.cat

Els toros i l"imperi"

L'imperi amputat

Ahir va ser dia de dol a tot Espanya. Les banderes van onejar a mitja asta, els articles d'opinió de la premsa no nacionalista (denominació a l'ús del nacionalisme espanyol) traspuaven amargor i inquietud. La primera, per la traïció dels polítics catalans -particularment d'aquells que esperaven partidaris de la Fiesta Nacional i han vulnerat aquesta confiança. La segona, és a dir, la inquietud, perquè cada dia queden menys esperances de la continuïtat de Catalunya dins d'Espanya. Els espanyols de bona fe són cauts, es freguen els ulls i esperen que algú faci alguna cosa per posar fi al malson de la secessió. Tanta histèria es va produir quan les Canàries van prohibir els toros? Ni de bon tros. La prohibició canària, que va coincidir amb l'aprovació de les bregues de galls, no va tindre connotacions independentistes perquè les Canàries no són sospitoses de sedició, i Catalunya sí, fins al punt que qualsevol gest, qualsevol oneig de banderes, qualsevol crit és vist immediatament com un intent de separació. Deu tractar-se d'algun complex que Castella no ha superat des de la pèrdua de l'Imperi. De fet, en plena època daurada -Felip IV, el comte duc d'Olivares, etcètera- va perdre Portugal per no perdre Catalunya. I, al llarg dels anys, ha anat perdent una a una les possessions imperials fins a la Marxa Verda del 1975. A Espanya li dolen els membres amputats del seu vell imperi. Amèrica, Cuba, les Filipines, el Marroc i, finalment, el Sàhara. Res seria pitjor que l'amputació de Catalunya, però per evitar-ho, ja hi ha els Laporta, Bertrán, López Tena i adlàters.

JOAN CAL SÁNCHEZ, director executiu del grup Segre
Llegit a Segre (29/07/2010)