27/5/2010 - 18:27h - laMalla.cat

Us presento el guanyador d'aquesta edició d'American Idol


Només quedaven dos, Lee Dewyze, que va començar discret però que setmana a setmana s'anava postulant com a favorit, i la infalible Crystal Bowersox, que ha clavat totes i cadascuna de les actuacions, especialment aquesta:

El jurat preferia manifestament que guanyés Crystal, però el públic, que és qui mana (i que diria que majoritàriament són noietes que, com jo, s'han enamorat dels ulls d'aquest noi) ha decidit que el contracte discogràfic se l'endugués l'amic Lee. Felicitats, noi.

Ah, per cert! Simon Conwell pira d'American Idol per presentar a partir de la pròxima tardor la versió americana de The X-Factor. I sí, tot i que aquesta temporada American Idol ha patit una davallada d'audiències, continua sent el programa més popular.

25/3/2010 - 11:08h - laMalla.cat

American Idol

El món sap que sóc una gran fan d'Operación Triunfo, però aquesta temporada estic veient la versió ianqui, American Idol, i us he de dir que les comparacions fan moooolt de mal, i és que, Oh My God, aquests ianquis saben fer televisió, sí senyor.


Bàsicament, hi ha una cosa que fa que els realities ianquis donin mil voltes als espanyols: duren una horeta, tenen millor producció i estan excel·lentment editats, això és especialment evident en el cas de The Amazing Race, però d'aquesta ja us parlaré un altre dia. Avui toca American Idol, i és que estic totalment enganxada.

American Idol funciona bàsicament com Operación Triunfo: hi ha uns concursants que cada setmana interpreten un tema i un d'ells és eliminat. Però hi ha unes quantes diferències fonamentals que el fan més àgil, més gran, més divertit. Primer, els concursants no viuen a l'acadèmia. La convivència, doncs, no és un fet influent i, més important, l'apestós protagonisme que tenen aquí els patètics professors, allà no hi és. Segurament hi ha gent que els ajuda, però no sabem qui són ni falta que fa. Són els concursants els que decideixen les cançons que canten i amb l'estil amb què les volen cantar, és a dir, res d'obligar-los a ser una cosa que no són i, per descomptat, res d'obligar-los a cantar en swahili o a creuar l'escenari amb coreografies apestoses.


El presentador (Ryan Seacrest) sap mantenir-se al lloc que toca, fent els comentaris que toquen, mantenint el ritme i el bon humor i transmetent en tot moment la idea de bon rotllo i espectacle. Uns altres que transmeten un bon rotllo impressionant són el jurat, enguany composat per Randy Jackson (productor musical), Kara DioGuardi (escriptora de cançons i productora musical), Ellen DeGeneres (còmica i presentadora) i Simon Conwell (executiu i productor musical). Tradicionalment és Simon el membre "dolent", però fins i tot ell diu les coses amb bon humor, optimisme i sense ofendre ningú. Total, res de crispació, enlloc. També influeix que el jurat no nomina, només dóna la seva opinió, de forma que és el públic qui decideix totalment. El resultat: una hora d'espectacle divertit i en general bones interpretacions.

 

Us deixo amb una que ens va deixar a tots amb la boca oberta: