12/12/2008 - 00:44h - laMalla.cat

New York, New York

El primer cop que visites Nova York és sorprenent descobrir com les sèries i pel·lícules no enganyen gens ni mica respecte a la ciutat. Tornes a casa i et pregunten: com és Nova York? Fàcil: Nova York és tal i com surt a la tele. També és veritat que la tele ens ensenya tots els Nova Yorks possibles: a les sit-coms acostuma a ser una ciutat desenfadada i bulliciosa. No sé vosaltres, però jo no m’imagino els nostres Friends vivint a Los Angeles, o els nois de How I Met Your Mother reunint-se a un bar de Tucson, i molt menys a Liz Lemon (30 Rock) havent de comprar-se el primer cafè del dia a un Starbucks de Miami.




La temporada passada, a més, les nostres televisions es van inundar del Nova York del luxe, la moda i el glamour. Ja feia temps que ens havíem acomiadat de Carrie i Sex and the City,  però a Park Avenue viu molta gent i ells també tenen dret a sortir a la tele. Sexy Money, Gossip Girl, Lipstick Jungle i inclús Ugly Betty ens han tornat el Nova York de les limusines i els bolsos de Fendi. Ara diuen que amb la ditxosa crisi aquests sèries perden audiència ja que la gent prefereix les històries on no es malbaraten els diners. Aquesta teoria és altament discutible, i com em deixin sense els meus nois disfuncionals i malcriats de Gossip Girl jo m’enfadaré molt, molt i molt.



Després tenim el Nova York fosc, el dels polis, els crims i les pintades al metro. Detectius tèrbols, brutícia i fum sortint de les clavegueres. Aquest no el veureu en persona si no us allunyeu gaire de Manhattan, els carrers del qual ja fa anys que es van “netejar”. Una noia que viu a Newark m’explicava que no pot sortir de treballar més tard de les 5 ja que allà el metro és realment perillós i la seva vida realment estaria en perill més enllà de les 6 o les 7 de la tarda. Exagerava? No ho sé. En tot cas, deixarem que els nois de CSI NY, Law and Order o Without a Trace facin la seva feina.

Però no ens enganyem, Nova York no és classifica en tres grups: què me’n dieu del Nova York de New Amsterdam, on a cada capítol es mostra un pedaç de la seva història? No ens oblidem tampoc del Nova York sixties de Mad Men o d’aquell meravellós Nova York subterrani de Beauty and the Beast.

Anyway, us deixo amb una de les meves cançons preferides i que m’encanta escoltar quan arriben les festes: Fairytale of New York, amb Pogues i Kirsty MacColl:



It was christmas eve babe - In the drunk tank - An old man said to me, wont see another one - And then he sang a song - The rare old mountain dew - I turned my face away - And dreamed about you - Got on a lucky one - Came in eighteen to one - I’ve got a feeling - This years for me and you - So happy christmas - I love you baby - I can see a better time - When all our dreams come true

They’ve got cars big as bars - They’ve got rivers of gold - But the wind goes right through you - It’s no place for the old - When you first took my hand - On a cold christmas eve - You promised me - Broadway was waiting for me - You were handsome - You were pretty - Queen of new york city - When the band finished playing - They howled out for more - Sinatra was swinging, - All the drunks they were singing - We kissed on a corner - Then danced through the night

The boys of the nypd choir - Were singing galway bay - And the bells were ringing out - For christmas day

You’re a bum - You’re a punk - You’re an old slut on junk - Lying there almost dead on a drip in that bed - You scumbag, you maggot - You cheap lousy faggot - Happy christmas your arse - I pray God its our last

I could have been someone - Well so could anyone - You took my dreams from me - When I first found you - I kept them with me babe - I put them with my own - Can’t make it all alone - I’ve built my dreams around you

8/6/2008 - 19:40h - laMalla.cat

Grans records: Sigue Soñando

Que quedi clar que aquí acceptem peticions. És per això que, seguint la suggerència d’un de vosaltres, estimats amics, avui recordem la sèrie Sigue Soñando. No? Sí? D’acord, fem memòria:



Sigue Soñando
(Dream on) és aquella sèrie on l’editor Martin Tupper (Brian Benben) intenta reactivar la seva vida social després de divorciar-se de Judith (Wendie Malick) i amb el fill  adolescent visquent a casa. El cas és que, com que Martin és una mica cafre, està més sortit que el cantó d’una taula, i la sèrie és una sit-com (léase comèdia), el pobre es fica en uns embolics que riu-te’n del Povedilla. Aquestes situacions, diguem difícils, les viu recordant les milers i milers d’hores de televisió que va veure de nen, marca de la casa de la sèrie. Bé, això i el fet de ser una de les primeres on els personatges insultaven i sortien despulladets, però clar, emetent-se per la HBO (el canal de pagament orgullós de ser el més punky) això tampoc no ens hauria de sorprendre.

A Espanya, Sigue Soñando l’emetia Canal+ en obert fa uns anys. Actualment també es pot veure per TNT, tot i que de capítols nous no se’n fan des de fa més d’una dècada. Tot un clàssic, vaja, i més si tenim en compte que porta el segell Marta Kauffman/David Crane, els deus televisius responsables de Friends, la millor sèrie que s’ha fet a la televisió i punt. Amb això ho dic tot. I no deixa de tenir la seva gràcia, ja que fa anys que, quan la vida m’obsequia moments difícils, faig una mica de Martin Tupper i penso: com reaccionaria Rachel Green? Bé, el problema és que no sóc Rachel Green, però ningún no és perfecte, no?

17/4/2008 - 18:25h - laMalla.cat

Els nostres Friends

 


 

Ara que comencem la nostra relació aquí a La Patrulla de la Tele, m’agradaria deixar les coses clares des d’un bon principi: Friends és la millor sèrie que s’ha fet a la televisió i punt. A partir d’aquí podem discutir de tot el que vulgueu.

De fet sempre he pensat que si no t’agrada Friends és que no t’agrada la televisió, però ara m’he fet gran i començo a ser més comprensiva. A més, si esteu llegint això és que o bé us agrada la televisió o bé us heu perdut pensant que trobaríeu un bloc intel·ligent i  amb classe, que potser no seria el cas...

És la sèrie més rodona de la televisió, la que va canviar el concepte de sitcom per sempre. Fins que va arribar Friends, el model de comèdia que triomfava era el de comèdia familiar tipus Bill Cosby amb famílies encantadores, amb problemes domèstics variats i sempre amb una moralina al final que ens pretenia fer a tots millors persones.

Escriure comèdia (igual que interpretar-la) és potser més complicat que fer un drama. Fer riure sempre és més difícil que fer plorar, així que és innegable que aconseguir mantenir-se en antena durant 10 temporades seguides té molt de mèrit. La factoria Bright-Kauffman-Crane havia fallat amb els seus intents d’èxit fins que van topar amb Friends, que en un principi volien anomenar “Friends like us” (feu click per veure la intro inèdita), encara que també van contemplar els noms de “Six of one”, “Across the Hall” i “Insomnia Café”.

El que va fer gran a Friends, a part dels diàlegs, és clar, es que és impossible concebre un dels personatges sense els altres cinc, tot i que cadascú d’ells tingui una enorme entitat per si mateix. És aquesta química inexplicable la que va fer que un personatge tan estimat com era en Joey Tribbiani fos incapaç de triomfar en una sèrie en solitari i que fins i tot la NBC decidís cancel·lar-li la sèrie a la meitat de la segona temporada.

Se que Cuatro ha reposat tantes vegades Friends que ha superat el record d’Antena 3 amb El príncipe de Bel-Air i sembla que ja no hi hagi res més a dir, però jo podria estar parlant de Friends hores i hores. Clar que no us vull marejar ara que tot just ens comencem a conèixer, així que ara us toca a vosaltres dir-nos quina creieu quina és la segona millor sèrie de tots els temps.