4/7/2011 - 21:23h - laMalla.cat

"Lo que mande el señorito"

 

Convergència i el PP es fan l'amor i els nacionalistes catalans murmuren a qui els escolti que ho fan, sí, però els ulls clucs. Tot sigui per la Pàtria. Els nous nacionalistes espanyols, enfebrats per manar quan més i quan abans millor, ja miren els cos de CiU obert en canal sense cap rubor, és més, el ressegueixen amb la pruïja impúdica del desig reprimit llargament. S'ha acabat el cinturó de castedat de la pubilla, el corró sanitari i l'esperit del Tinell pujolista. Tot i que CiU afirma que ja no és ben bé la de sempre, la falsa donzella que s'entrega per un grapat de mercaderia i després no admet que es dubti de l'honor i honestedat d'una pubilla. Ara la falsa donzella ha apujat preus i s'ha tornat contestona. "No vull un peix al cove, sinó un llenguado i mig, i que sigui rodanxa; prou de cua."  L'amo replica que en tot cas li vendrà "fletantín", una varietat més basta que es fa en les aigües tèrboles de la capital, i que la cua hi va inclosa. La donzella, que no havia escatimat més petons dels necessaris, remuga els deu segons de rigor, es fa la mal pagada cap enfora però regalima plaer per dins, persuadida de que revendrà el peix com si fos salmó d'Alaska. De fet ja ho estava de satisfeta des que la vella rival en el cor dels amos de torn s'ha quedat per vestir sants -San Iceta- i màrtirs.

L'amo i la falsa pubilla folguen en una nova cambra (per diputats) de l'Hotel Majestic, observant-se cara a cara entre xarrups de Viña Fiscal, el Ribera de Duero que sempre demana José Mari, un antic inspector fecal enguany viatjant de prosperitat que saltà a la glòria planetària derrotant el setge comunista alhora a Bàscara, Baracaldo i Bagdad. L'amo veu en la falsa donzella una estimació fidel i compromesa en el tot que els uneix:menys Estat, menys camàndules progressistes, menys complexos per socórrer els autèntics creadors de riquesa, més emprenedors per posar-se al servei dels herois guanyadors de la pel·lícula, menys ampolles d'aigua als hospitals, que segurament se les acaben bevent les infermeres.

El nou amo l'ha advertit, però, que en alguns costums ell sí que era el de sempre i per tant exigia que es disfressés de criada: ella li ha respost que ja hi anava, que sempre hi va de criada, que com podia dubtar-ne, que només és qüestió de llevar-se l'abric, flis-flas, i quedar-se en roba interior, aquella amb que es parla d'amor. Llavors ell li ha manat que es posés "en paños menores" i imités Gracita Morales. "Gracieta", ha corregit ella, xisclant: "¡Lo que mande el señorito!". Li ha sortit perfecte.  

20/6/2011 - 10:50h - laMalla.cat

Indignat no vol dir arrogant

 

De totes les esmenes que s'han fet als indignats, trio la que em va dir Eduardo Mendoza: "Connecten amb l'anarcofranquisme tan espanyol". Vejam, en aquest moviment d'una filosofia reactiva indiscutible envers els grans poders coexisteixen direccions interessants -com l'acció contra els partits hegemònics- amb altres més desmoralitzadores -el sospitòs "no" a tot-. És en la intrasigència pueril on hom troba el pitjor de l'indignació feta batalla política despòtica: nous messies que clamen posseïr la clau del destí de la història i de la nostra salvació. Un allau de joves erigits prematurament en fars educadors i conductors de masses, en saberuts i altius moralistes de temps fatalment corruptes i catastròfics de cap a peus. Jo em pensava que la consciència de la humanitat i la veu dels sense veu eren més humils.      

 

24/5/2011 - 19:46h - laMalla.cat

Barres i barruts, Jordi Portabella i Clark Kent

 

El pijo-nacionalisme català ha dit ben poc d'interessant en campanya. Rebutja l'eix dreta-esquerra, perquè la defensa dels interessos dels poderosos sol ser inconfessable (sobretot en el cas de Macià Alavedra) i perquè les quatre barres no fan miracles, per molt que quan van mal dades alguns barruts s'embolcallin amb la senyera d'argument únic. ¿Per què han vençut, doncs, els que no han convençut? Per inèrcia. Pels incontables gols en pròpia porta dels rivals, tot uns antipichichis de rècord Guinness!

I què me'n diuen de les mitges veritats de l'expoliació? Que a mi em roba Madrid? En tot cas em roba Madrid i em roben un munt de catalans. Sostenir altra cosa és maniqueísme adolescent.

Ja ho han entès? Portabella quan convè és Superman i quan no vol dimitir és Clark Kent. Els seus saltirons conceptuals per abominar dels tripartits i utilitzar Laporta d'escut humà de la catàstrofe són els dels mariners que, cames ajudeu-me, corren a salvar-se els primers quan les sirenes canten naufragi.

 

 

 

18/3/2011 - 18:42h - laMalla.cat

Quina contradicció, quin contrast

Zapatero declara la guerra informal a Gadaffi, el mateix coronel a qui va rendir visita com un xaiet el novembre passat. El mateix autòcrata agraït que va regalar un cavall a "Napoleó" Aznar.

Muammar El Gadaffi és un dictador com Teodoro Obiang. Fa poques setmanes el president del Congrés, José Bono, i el super-pluriempleat de luxe Josep Antoni Duran i Lleida viatjaren a Guinea Ecuatorial per fer la gara-gara al tirà.

La comunitat internacional declara una zona d'exclusió a Líbia. Cap força del bé mai no ha declarat una zona similar a Gaza, on els bombarders israelians fan el que els hi surt del fuselatge.

El Consell de Seguretat, organ suprem de l'Administració Internacional, és tan representatiu i democràtic com la componenda de 1945 a dia d'avui.

La vicepresidenta catalana Joanna Ortega s'excusa perquè en la web del Govern i en el seu blog apareixia fins ara com  titulada en Psicologia quan li manquen dues assignatures per ser-ho. El president Josep Tarradellas era viatjant de comerç i ben orgullòs que n'estava.

 

 

 

 

   

10/3/2011 - 17:46h - laMalla.cat

Esquerra Laportiana de Catalunya?

 

Que Joan Laporta és un aprofitat no té argument lògic en contra. Va ser un aprofitat del Barça per fer politiqueria maximalista i intransigent, i ara s'aprofita del pedigrí de l'ex presidència blaugrana per medrar en política.Última mostra: el cop de porta als companys de viatge al Parlament que menysprea cada dos per tres, fins i tot faltant a comissions que ell presideix. Laporta necessitava dos escons, un per ell i un pel seu ego. Ara busca treure profit parasitari de la seva marca apòcrifa aterrant a Esquerra Republicana com a passatger en trànsit. Els d'ERC ja han cobert la quota d'errors històrics amb Perpinyà, la calçotada subhasta de la Generalitat i la deriva delirant amb l'Estatut, però encara són a temps de cometre'n un altre de majúscul acollint la xuleria catalana que té més retirada al "casticismo" madrileño. Alerta.

25/2/2011 - 19:16h - laMalla.cat

Quan les pistoles disparen demagògia

 

La commemoració del 23-F ens ha refrescat que hi havia una vegada uns demòcrates d'un país, els valors del qual solem ometre sistemàticament per canguel·lo que ens titllin d'anticatalanistes, que cridaven "Constitució!, Constitució!" contra les armes dels colpistes. Idea: Perquè els consistoris catalans que amb el cap calent i la demagògia esmolada s'afanyen a declarar-se aliens a la Constitució no reflexionen sobre el progrés innegable que conté en general una carta magna concertada (d'acord, si, sota pressió) entre dreta, esquerra, nacionalistes i no pocs independentistes? Posar-s'hi de cul no és una correcta valoració política ni tan sols un acte culte.

 

Perquè els absolutistes que somnien truites independentistes de país virtual a tothora sense tocar de peus a terra no s'escolten amb atenció les declaracions del malauradament desaparegut ex coronel i historiador Gabriel Cardona, les últimes que va fer en vida, al programa "La Nit" de COM Ràdio, reproduïdes el passat 23-F?

 

Mariano Rajoy, una gran autoritat en periodisme esportiu escrit, radiat o televisat i que a estonetes liiures es dedica a pronunciar alguna frase relacionada amb la suposada tasca de candidat a La Moncloa que d'immediat augmenta les esperances socialistes, ha afirmat referint-se a Merkel revisant l'economia espanyola: "No m'agrada que de fora ens diguin què hem de fer." Vejam: Europa és l'estranger? Viu Rajoy encara a la "pesetazona"? Se li veu el llautó de la dreta autàrquica i antieuropea? Que potser prefereix la independència d'Aznar, que mai va seguir els dictats del foraster Bush?

Per cert, Aznar continua com sempre: sermonejant i amenaçant, amb aquell tò verinòs i prepotent. Quin perill psicològic...

 

 

 

 

 

 

3/2/2011 - 20:10h - laMalla.cat

La "prudència" d'Oriol Pujol

 

Els periodistes estem obligats a saber que la veritat no és absoluta, sinò una qüestió de grau. Una recerca honesta. Però el que no podem admetre és que la veritat política depengui també del grau de doble moral que posseeixi l'individu o el partit. En el programa "El dia " de COM Ràdio emès el primer de febrer, el fogòs Oriol Pujol afirmava: "A veure si parlem clar; ja sé que el Govern en això ha de ser molt prudent. Jo no tinc perquè ser tant prudent." És referia ni més ni menys que a la gravetat de la situació econòmica a casa nostra. És a dir que -caram!- els qui governen no tenen perquè explicar el que realment (ens) passa, sinò que gaudeixen de butlla per practicar la prudent hipocresia institucional.

Preguntes:  

Dir mitges veritats o ometre la veritat sense mentir és ser parcialment prudent i mentir del tot és ser totalment prudent?

Era un virtuòs prudent Zapatero quan ens amagava la crisis convertint-la en mera "desacceleració?"

Sap el benvolgut Oriol Pujol que ell no és qualsevol mindundi passavolant a la coalició nacionalista? Que és el president del grup parlamentari?

Sap, doncs, que està tan obligat com tot altre dirigent a guardar la màxima transparència i rigor dels seus actes i a fer-ne públic exemple?

 

 

 

 

 

 

 

 

 

13/1/2011 - 20:06h - laMalla.cat

Què hi fa, Prenafeta, a Palau?

Eren les 6 de la tarda i 40 minuts d'avui, 13 de gener, quan Lluís Prenafeta, ex secretari general de Presidència en l'etapa de Jordi Pujol, va entrar al Palau de la Generalitat, d'on va sortir 15 minuts després. Però el poc temps de l'estada no n'és un atenuant. Fa lleig, molt lleig, que un presumpte corrupte que ja gallejava a la investidura del seu apreciat Artur Mas es passegi pel Govern com per casa seva. Mala estètica i pitjor ètica. Que ara ja hi deixen entrar a qualsevol, a Palau?

30/12/2010 - 18:12h - laMalla.cat

El missatge del President Mas

Algunes observacions a contrapèl sobre el missatge de Cap d'Any del President de la Generalitat, en general ben construït, però en el que la crisi figura a partir de la línia 18, després del record personal de la investidura, d'una sala gòtica del Palau, de la Verge de Montserrat, de Sant Jordi, d'un altre cop el Palau, de l'existència mil·lenaria com a poble, de la identitat, de la sobirania sobre el propi futur, d'una flama, d'unes arrels, d'unes branques i d'uns moments històrics. Sort que la crisi és una prioritat!

 

 1) Convocar-nos a"mantenir ben viva la flama que ens ha guiat com a poble i com a nació al llarg de la història" és un anacronisme retòric. Als pobles no els condueixen flamarades amb ànsies de cabdillatge, sinó els desitjos de progrés i transformació impulsats pels seus ciutadans. En hores de profunda desigualtat econòmica, la cursileria encara es fa més enutjosa. 

 

2) Quan Artur Mas afirma que "tenim un cert deure moral de posar aquestes majors capacitats al servei d'aquelles altres persones que ho passen realment malament" (*), sembla que ho fa des d'un punt de vista merament compassiu, tocant fibra nadalenca, sense incidir en el conflicte real: la urgència de redistribuir riquesa d'una manera molt més justa a través dels mecanismes de moralitat fiscal i similars. Llàstima que tants bons propòsits d'amor al proïsme no aconseguissin convèncer Salvador Alemany, a qui Mas va proposar en primer terme com a conseller d'Economia per treuren's de la crisi.

 

3) Finalment, dos retrets: el retorn del vell manual victimista, en forma de maniqueísme pueril en considerar tot "l'Estat" com una amenaça per la nostra personalitat, com si a Espanya no hi hagués ningú que comprengués els catalans, i la fosca referència a que "no visquem instal·lats en la nostàlgia d'uns temps que no tornaran.. (...) Canvis en l'economia, en la societat, en la demografia del país, i fins i tot canvis en l'escala de valors". A banda de la bonança econòmica, hem d'entendre que quan hi havía menys nouvinguts els temps eren millors i sense el matrimoni dels homosexuals i les famílies monoparentals tot èrem més feliços?

 

(*) Un concepte típic en el social-cristianisme de Jordi Pujol: "Aquells que no poden seguir".

 

   

2/12/2010 - 20:59h - laMalla.cat

Prou de mirar-nos el melic

Les campanyes electorals a casa nostra són una desinència febrosa del sempitern relat interessat en que el subjecte universal únic Catalunya es mira el melic, cofoï o desesperat. El seu melic integral, principi i fi de totes les pedres filosofals de la galàxia. Així ha estat 7 anys, com si no hi hagués res més per fer després d'altres 23 de mirar el melic estil Pujol, amb una cueta d'ull guaitant els tricornis. Farcit de prejudicis i manipulacions, el relat virtual de país que ens construeixen els "hipercatnaciosobirindepes" no ens mostra quasi mai Espanya, perdó, l'Estat, si no és per denigrar-ne la noció. Convindria, doncs, ara que les urnes permeten uns dies de treva en la formació dels esperits supranacionalíssims, recordar que els mercats estrangulen el deute espanyol, que és el nostre; que a casa nostra, Toledo, s'ha de negociar l'Estat del Benestar; que alguns franquistes encara pretenen girar la truita de la memòria; que l'esquerra abertzale reclama ajut per trobar el camí de la moralitat democràtica; que la política exterior de l'Estat del qual emana el nostre autogovern ens necessita per donar respostes al Sahara i Rabat, a Brussel.les i Berlin, a Ramallah i Tel Aviv, a Caracas i La Habana, passant pel culebrot de Wikileaks, una anaconda. I que els tòpics a tot tren sempre a punt d'embestir-se, l'anticlericalisme estètic i l'ultracatolicisme dèspota, ens demanen urgentment la via dels matisos. Tan difícil és viure amb naturalitat els maldecaps d'Espanya, els nostres problemes?