22/10/2010 - 18:38h - laMalla.cat

Els minaires riuen, Omayra no

Ara que els minaires xilens riuen pels platós de les teles emocionals, convè recordar una història terrible.Omayra Sánchez era una nena colombiana de 13 anys atrapada entre fang, aigüa i restes de la seva casa devastada pel volcà Nevado del Ruiz, a la qual varem veure morir durant tres dies de lenta agonia televisada amb tots els ets i uts de la litúrgia sensacionalista. Per alegrar encara més la famèlica morbositat general, Omayra havia quedat encallada damunt els cossos dels familiars i xerrava, innocent i tendre, del retorn a l'escola. La tècnica dictaminà que només la podíen deslliurar amputant-li les cames, però a més es necessitava una moto bomba. I com que l'aparell succionador del fang era lluny, es va deixar morir la nena. M'ajuden a treure conclusions entre aquell cas (1985) i els 33 afortunats d'Atacama?

 

 

24/9/2010 - 20:20h - laMalla.cat

La serp ens torna a deixar ous

 

Un dels spots electorals dels exitosos ultradretans que gosen anomenar-se Demòcrates Suecs (Sverige Demokraterna) exposa un escenari de foscor inquietant, on destaquen dos frens d'emergència dels que es veuen als vagons. En un es llegeix la paraula "Pensions" i en l'altre, "Immigrants". Mentre el quadre es va tornant tenebròs i un grapat de dones amb burka va penetrant en el recinte amb el pas inexorable dels zombies, una veu en off solemne ens conmina a resoldre la següent sentència: "El dia 20 haurás de triar: o frenem les pensions o frenem la immigració".

Que els sona la cantarella? Sí, és germaneta de la que entona la solista Alicia Sánchez Camacho en el seu safari de Badalona a la caça de perilloses feres gitanes de l'asfalt, advertint-nos: de fora vingueren que les beques de menjador dels nostres fills i un munt de prestacions bàsiques ens tregueren.

Què significa aquest Mogambo, en versió de terror? Xenofòbia "prêt a porter" d'importació per la tardor electoral. Terror d'intensitat no extrema, però amb una denominació d'origen vergonyosa com delata l'exhibició impúdica de la pirncipal captura viva: una varietat no mortal de la serp que enverinà Europa fa 70 anys.

 

 

 

 

 

 

10/9/2010 - 19:01h - laMalla.cat

Tu no existeixes, ho dic jo

Un pastor protestant nord-americà, Terry Jones, amenaça amb cremar el que més s'estimen els musulmans. El règim de Sarkozy es vanta d'expulsar en massa uns gitans romanesos que, ves per on, ara molesten els valors republicans. I un conseller del Bundesbank, Thior Serrazin, escriu contra els àrabs, els turcs, els jueus i els bascos. Alguns d'ells, adverteix a més, poden desintegrar Alemanya. A casa nostra Duran i Lleida va afirmar que si els immigrants augmentaven podíen desnaturalitzar Catalunya. Com si hi hagués una Catalunya natural i una altra de sintètica, postissa o liofilitzada. Res de nou, en el fons: la malaïda mania d'haver de negar els altres per afirmar-se un mateix.

 

 

7/6/2010 - 10:58h - laMalla.cat

L'adéu a Espanya i alguns sectarismes

 

"Sense novetat a l'Alcàsser". TV-3 s'ho fa venir bé per emetre en "prime time" un apoteosi dolç de l'independentisme que li demana el cos. El cos -fora millor dir el ventre-  el formen els qui durant 23 anys han fet oficialisme en nom de CiU i ara el segueixen fent en nom de la hipnòtica mixtura CiU-ERC, la lluminària que en el seu imaginari febròs ens elevarà al paradís de l'independentisme brut nature, sense matisos. La moda socialment agraïda de denunciar l'anticòs Espanya en el sí de la nostra puresa ètnica i política alimenta articulistes variats. Amb ironia facilota (Toni Soler), amb pompa sacerdotal (Xavier Bosch) o amb l'antiespanyolisme glandular tan español de "a-mi-Sabino-que-los-arrollo" (Vicent Sanchis), que ja assimila directament la Selecció de Puyol, Xavi i cia. amb la Legió Còndor. Tot i que Madrid (per simplificar) cada cop facilita menys la comprensió del que és i el que vol Catalunya. abans de vomitar el periodisme més líquid i espasmòdic damunt Espanya tal vegada ens hauríem d'haver preguntat si també en sóm culpables. Per exemple: Ocultem els errors propis amb una incessant afirmació simbòlica o sentimental de la diferència? Resolem els nostres problemes en contra dels demés? Explotem les mínimes diferències culturals per justificar possicions extremes? Mirem sovint la resta de pobles amb superioritat històrica, aburgesament malcarat, tancat i totalitzador? I una última per TV-3: realitzem sublimacions exagerades dels valors de la Catalunya rural?

Una conclusió: també hi ha catalans a Catalunya que fan la COPE, El Mundo, Intereconomia i La Razón. Els fan amb altres noms, i potser encara no ho volen saber. Són els que han caigut en un casticisme quadribarrat tan xuleta, cec i intolerant com el que volen combatre.    

7/5/2010 - 22:32h - laMalla.cat

Cameron de la Illa

La victòria del conservador David Cameron a les eleccions del Regne Unit ens pot proporcionar, per fi, una mostra cabal del que pot fer la dreta per combatre la crisi a banda de baladrejar consignes contra la socialdemocràcia. Tot i que Cameron no es Thatcher, la recepta de la seva purga serà ben amarga. Els conservadors no apujaran els impostos, proclamen, però cargolaran les classes modestes fins que ja no treguin suc. Els sindicats, l'esquerra ara desnortada i groggy, hauràn de tornar a les tanques de les fàbriques. Des d'aquí Rajoy s'ha mirat fins ara el calvari socialista amb l'acostumada sornagueria, basant-se en el següent axioma: la situació és greu, però no seria si serveix per conduir-me al poder. Quan vegi governar Cameron i les reaccions que desferma, potser al bon vivant líder popular se li passaran les ganes de patir a la Moncloa.   

15/4/2010 - 12:54h - laMalla.cat

Màxima alerta judicial... perill

A una facultat de Dret hom aprèn que els tecnicismes poden camuflar moltes injustícies clamoroses. La retòrica jurídica, a vegades tan exasperant com la xerrameca de Roma de fa dos milenis, no ens pot fer extraviar la vista del greu panorama real: els abusos-embussos a que estem sotmetent la nostra democracia tan mal servida i cuidada ja fan esclatar la política a través de la judicatura amb una violència fins ara inèdita. Els aparells embussen els partits, els partits obstrueixen els canals d'expressió del sistema i la tensió rebenta per altres indrets polititzats pel partidisme indegut. La nostra "classe" política no està en situació terminal ni els nostres jutges tenen capacitat de canviar el sistema com a la Itàlia de les mans netes, però aquest "estado de cabreo" judicial tan evident en els casos de Gürtel, Garzón i més solapadament en l'Estatut, el soroll de moltes togues té algun tuf ranci i intransigent tirant a fanàtic que hauria d'alertar-nos profundament, perquè en sóm còmplices per acció i omissió. 

29/3/2010 - 20:10h - laMalla.cat

Els 98 euros de Macià Alavedra

Volen saber-ne una de bona de Macià Alavedra?

Quan Alavedra, un dels dos ex alts càrrecs de CiU engarjolats preventivament per suposada implicació amb la trama corrupta urbanística 'Pretoria', sortí en llibertat després d'abonar el milió d'euros de fiança establert per Garzón, no s'adonà de que li mancava un sobret amb 98 euros i alguns cèntims. Eren els diners que duia damunt seu i que li foren retirats quan va ser detingut, acusat de blanqueig de capitals, tráfic d'influències i associació ilícita.

Molt contrariat pel que jutjava una lleugeresa de l'engranatge penitenciari, Macià va telefonar a la pressó. El diàleg amb el reponsable que el va atendre podria ser més o menys el següent:

-Vull que em retornin els meus diners; duia a la butxaca 98 euros i cèntims.

-No hi ha cap problema, pot venir a buscar-los quan vulgui.

-No, no, a mi no m'han restituit els diners quan tocava i ara vull que me'ls portin a casa.

-Ho sento molt, però no fem repartiment domiciliari, els ha de venir a buscar.

-(Molt enfadat) I no hi ha cap més manera de recuperar el que em pertany?

-Pot fer poders notarials, però apoderar algú li costarà bastant més que recuperar 98 euros i cèntims.

Comprovat que li costaria més el farciment que el pollastre, l'ex mà dreta de Jordi Pujol va tornar a Brians 2, ara per recollir els sobret amb els 98 euros i cèntims. (Per aquells que extreuen sempre conclusions precipitades, l'ex conseller no semblava anar curt de calers. El dilluns que sortí de la cel.la va dinar en una molt selecta marisqueria gallega de Barcelona.)

18/3/2010 - 13:42h - laMalla.cat

"Terribel" Terribas, faltava la sabata

De la mateixa manera que no m'agraden els polítics que s'extravíen en grandiloquències -"impecable" (operatiu anti-incendis) o "implacables" (el Govern diu que ho serà amb les elèctriques), rebutjo els periodistes que per preguntar perden el lloc actuant de fiscals i sermonejadors ("no em torni a dir allò que em va dir fa quatre mesos", etcétera). A TV-3 vàrem veure l'entrevista que mai han gosat ni gosaran fer a Jordi Pujol i Artur Mas, a la seva directora efectuant un interrogatori "d'autor" al President de Catalunya, un tercer grau a l'estil de Carlos Dávila o de la COPE, investida d'un essencialisme paralitzant. Els dos monòlegs només van servir per demostrar-nos els apriorismes de l'entrevistadora convertida en primera actriu política, impedint qualsevol matís i renunciant a posar en contradicció l'entrevistat per la força dels fets, mentre l'autèntic actor polític del fet comunicatiu del que es tractava havia de refugiar-se en un estoicisme estil Van Rompuy. Mònica Terribas és una periodista molt capacitada i incisiva, però amb la moxila dels prejudicis, fílies i fòbies a vessar. Catalunya ja en té prou de soroll i prèdica perquè s'hi afageixin les autoritats de l'audiovisual públic. Procuro  recalcar als meus alumnes de periodisme polític a la UAB la humilitat de l'ofici i que la notícia de qualitat no s'obté tensant, sinò en la confiança per tensar. En el guió decantat de Terribas també hi vaig trobar a faltar un final conseqüent: el llançament d'espardenya a l'estil del periodista iraquià. 

21/2/2010 - 10:19h - laMalla.cat

Marichalar "a lo grande"

Aquests dies hi ha una notícia política que corre el risc de passar per ull enmig del soroll. D'una tacada Jaime de Marichalar ha perdut la categoria de gran d'Espanya, el tractament d'excel.lència, la condició de membre de la família reial, el títol de duc consort de Lugo i la figura en el Museu de Cera de Madrid. Cal alegrar-se'n pel que significa de sonada derrota de les conveniències a la vida, però també lamentar-se'n per la victòria, un cop més, dels eufemismes i la opacitat privilegiada. I cal reflexionar ara, amb tota la complexa dimensió de l'entrellat de les relacions humanes i la perspectiva del temps, en que el ministre de Foment, Alvarez Cascos, va posar Sevilla de cap per avall fent obres i pompes públiques per tal de lluir el casori i que tothom "marixalés" del moment "a lo grande". Les flors d'un dia són cares, sobretot si les paguen els contribuents.

9/2/2010 - 09:32h - laMalla.cat

És la nostra mediocritat, estúpid

 

Que la ministra Salgado envii un bunyol de document a Brusel.les, que algú del govern espanyol s'hagués oblidat de visitar el "Financial Times", que Carod se'n vagi al Senegal sense mirar si hi ha un consolat senegalés a BCN, que el pronuclear Artur Mas expedienti un alcalde convergent per pronuclear, que Iniciativa només vegi fantasmes vestits de piròman perseguint-la, que Ernest Benach no assisteixi a l'enterrament d'un soldat espanyol mort a l'Afganistan, que ZP faci un esmorzar d'oració que en realitat és d'estranya contrició pel seu anti-americanisme pueril, que Unió Democràtica jugui a cuinetes amb els serveis mínims a persones que volen viure a Vic i que el PP no deixi de fer de PP és senyal inequívoc d'una manca de qualitat aguda. Però sorprèn que tants comentaristes de tarima i ciutadans a peu de carrer s'omplin la boca contra la vàlua dels polítics silenciant que els polítics són el nostre mirall, carn de la nostra carn, i que els seus bunyols delaten els nostres. "És la nostra mediocritat, estúpid", que diria Bill Clinton.