2/12/2010 - 20:59h - laMalla.cat

Prou de mirar-nos el melic

Les campanyes electorals a casa nostra són una desinència febrosa del sempitern relat interessat en que el subjecte universal únic Catalunya es mira el melic, cofoï o desesperat. El seu melic integral, principi i fi de totes les pedres filosofals de la galàxia. Així ha estat 7 anys, com si no hi hagués res més per fer després d'altres 23 de mirar el melic estil Pujol, amb una cueta d'ull guaitant els tricornis. Farcit de prejudicis i manipulacions, el relat virtual de país que ens construeixen els "hipercatnaciosobirindepes" no ens mostra quasi mai Espanya, perdó, l'Estat, si no és per denigrar-ne la noció. Convindria, doncs, ara que les urnes permeten uns dies de treva en la formació dels esperits supranacionalíssims, recordar que els mercats estrangulen el deute espanyol, que és el nostre; que a casa nostra, Toledo, s'ha de negociar l'Estat del Benestar; que alguns franquistes encara pretenen girar la truita de la memòria; que l'esquerra abertzale reclama ajut per trobar el camí de la moralitat democràtica; que la política exterior de l'Estat del qual emana el nostre autogovern ens necessita per donar respostes al Sahara i Rabat, a Brussel.les i Berlin, a Ramallah i Tel Aviv, a Caracas i La Habana, passant pel culebrot de Wikileaks, una anaconda. I que els tòpics a tot tren sempre a punt d'embestir-se, l'anticlericalisme estètic i l'ultracatolicisme dèspota, ens demanen urgentment la via dels matisos. Tan difícil és viure amb naturalitat els maldecaps d'Espanya, els nostres problemes?

 

Comentaris
  1. Avatar
    Menchu diu:

    Sr. Miravitlles, us pregunteu, ens pregunteu, quant difícil és viure amb naturalitat els maldecaps d'Espanya com els nostres problemes. És, si fa o no fa, la mateixa pregunta que ens va fer el PSC el proppassat diumenge. És difícil, sí. Tant, que hi ha seixanta-dos diputats de CIU en el parlament. És obvi que els maldecaps d'Espanya són els nostres problemes, com també ho és que de forma antinatural Catalunya en tres segles ha tingut una responsabilitat petita en el govern d’Espanya. Si a aquesta dissort afegim que des de fa trenta anys en el PSOE impera el jacobinisme es pot entendre que CIU hagi ocupat un ampli espai, polític i social, a Catalunya. Malauradament el socialisme espanyol baila encara a ritme de lents, de pasodobles i de boleros. Va tenir una època ye-ye, sí, però exigia flexibilitat de cintura i rapidesa de cames que s’han perdut. A Catalunya tampoc fem les piruetes del rock and roll, i els anys de la nova cançó són un record entranyable, però ens encanta la música pop i escoltem altres ritmes i noves músiques, mentre que a Espanya reivindiquen els balls regionals. Estem cansats de no ser responsables dels nostres problemes. Si el PSOE i el PSC no haguéssin renunciat al federalisme encara hi serien els 42 diputats d’en Pasqual Maragall a la Ciutadella.

    03/12/2010 - 13:29h
  2. Avatar
    ramon miravitllas diu:

    Quin simplisme! De debò que s'ha d'endossar als malvats botiflers de sempre l'error garrafal d'aquells que tracten el país al que legalment pertanyen com una mena d'hipnosi col.lectiva remota amb la qual res no els hi va? La veig amb la motxilla carregadeta d'apriorismes, rutines i mitges veritats.

    03/12/2010 - 21:27h
  3. Avatar
    Menchu diu:

    La hipnosi no és col•lectiva, afecta només a la tribu socialista. Tots el pobles tenen els seus mites, però no són eterns. El diumenge alguns d’aquests mites van quedar ben esmicolats quan el temor que els alimentava va minvar -el sector més catalanista del psc sempre havia viscut amb la temença que la seva catalanitat militant afavorís la implantació del Psoe com a competidor electoral directe. Els electors han fet caure el mite de que els vots eren del Psoe i els càrrecs dels catalanistes del Psc: el 2003 van triar 42 diputats amb Maragall; el 2006 37; i ara amb el Psc menys catalanista, el de Montilla, 28! Tot governant Zapatero! I la prova de que la hipnosi no és col•lectiva és la participació de quasi el 60%. Suposadament quant més alta és més afavoreix als grans partits, oi? Un altre dogma trinxat: que la participació superior al 50% deixaria fora del parlament Ciutadans i Solidaritat en benefici del Psc. Com es pot confiar en un partit que ha malmès el capital de l’esquerra plural a Catalunya i a Espanya, que ha matat les esperances d’assolir un estat federal? La política és una necessitat, no una religió. No hi ha dogmes de fe. El Psc i el Psoe han practicat el pragmatisme i el tactisme fent seu l’individualisme liberal. I així han parlat les urnes.

    04/12/2010 - 18:04h