30/12/2010 - 18:12h - laMalla.cat

El missatge del President Mas

Algunes observacions a contrapèl sobre el missatge de Cap d'Any del President de la Generalitat, en general ben construït, però en el que la crisi figura a partir de la línia 18, després del record personal de la investidura, d'una sala gòtica del Palau, de la Verge de Montserrat, de Sant Jordi, d'un altre cop el Palau, de l'existència mil·lenaria com a poble, de la identitat, de la sobirania sobre el propi futur, d'una flama, d'unes arrels, d'unes branques i d'uns moments històrics. Sort que la crisi és una prioritat!

 

 1) Convocar-nos a"mantenir ben viva la flama que ens ha guiat com a poble i com a nació al llarg de la història" és un anacronisme retòric. Als pobles no els condueixen flamarades amb ànsies de cabdillatge, sinó els desitjos de progrés i transformació impulsats pels seus ciutadans. En hores de profunda desigualtat econòmica, la cursileria encara es fa més enutjosa. 

 

2) Quan Artur Mas afirma que "tenim un cert deure moral de posar aquestes majors capacitats al servei d'aquelles altres persones que ho passen realment malament" (*), sembla que ho fa des d'un punt de vista merament compassiu, tocant fibra nadalenca, sense incidir en el conflicte real: la urgència de redistribuir riquesa d'una manera molt més justa a través dels mecanismes de moralitat fiscal i similars. Llàstima que tants bons propòsits d'amor al proïsme no aconseguissin convèncer Salvador Alemany, a qui Mas va proposar en primer terme com a conseller d'Economia per treuren's de la crisi.

 

3) Finalment, dos retrets: el retorn del vell manual victimista, en forma de maniqueísme pueril en considerar tot "l'Estat" com una amenaça per la nostra personalitat, com si a Espanya no hi hagués ningú que comprengués els catalans, i la fosca referència a que "no visquem instal·lats en la nostàlgia d'uns temps que no tornaran.. (...) Canvis en l'economia, en la societat, en la demografia del país, i fins i tot canvis en l'escala de valors". A banda de la bonança econòmica, hem d'entendre que quan hi havía menys nouvinguts els temps eren millors i sense el matrimoni dels homosexuals i les famílies monoparentals tot èrem més feliços?

 

(*) Un concepte típic en el social-cristianisme de Jordi Pujol: "Aquells que no poden seguir".

 

   

9/2/2010 - 09:32h - laMalla.cat

És la nostra mediocritat, estúpid

 

Que la ministra Salgado envii un bunyol de document a Brusel.les, que algú del govern espanyol s'hagués oblidat de visitar el "Financial Times", que Carod se'n vagi al Senegal sense mirar si hi ha un consolat senegalés a BCN, que el pronuclear Artur Mas expedienti un alcalde convergent per pronuclear, que Iniciativa només vegi fantasmes vestits de piròman perseguint-la, que Ernest Benach no assisteixi a l'enterrament d'un soldat espanyol mort a l'Afganistan, que ZP faci un esmorzar d'oració que en realitat és d'estranya contrició pel seu anti-americanisme pueril, que Unió Democràtica jugui a cuinetes amb els serveis mínims a persones que volen viure a Vic i que el PP no deixi de fer de PP és senyal inequívoc d'una manca de qualitat aguda. Però sorprèn que tants comentaristes de tarima i ciutadans a peu de carrer s'omplin la boca contra la vàlua dels polítics silenciant que els polítics són el nostre mirall, carn de la nostra carn, i que els seus bunyols delaten els nostres. "És la nostra mediocritat, estúpid", que diria Bill Clinton.