30/12/2010 - 18:12h - laMalla.cat

El missatge del President Mas

Algunes observacions a contrapèl sobre el missatge de Cap d'Any del President de la Generalitat, en general ben construït, però en el que la crisi figura a partir de la línia 18, després del record personal de la investidura, d'una sala gòtica del Palau, de la Verge de Montserrat, de Sant Jordi, d'un altre cop el Palau, de l'existència mil·lenaria com a poble, de la identitat, de la sobirania sobre el propi futur, d'una flama, d'unes arrels, d'unes branques i d'uns moments històrics. Sort que la crisi és una prioritat!

 

 1) Convocar-nos a"mantenir ben viva la flama que ens ha guiat com a poble i com a nació al llarg de la història" és un anacronisme retòric. Als pobles no els condueixen flamarades amb ànsies de cabdillatge, sinó els desitjos de progrés i transformació impulsats pels seus ciutadans. En hores de profunda desigualtat econòmica, la cursileria encara es fa més enutjosa. 

 

2) Quan Artur Mas afirma que "tenim un cert deure moral de posar aquestes majors capacitats al servei d'aquelles altres persones que ho passen realment malament" (*), sembla que ho fa des d'un punt de vista merament compassiu, tocant fibra nadalenca, sense incidir en el conflicte real: la urgència de redistribuir riquesa d'una manera molt més justa a través dels mecanismes de moralitat fiscal i similars. Llàstima que tants bons propòsits d'amor al proïsme no aconseguissin convèncer Salvador Alemany, a qui Mas va proposar en primer terme com a conseller d'Economia per treuren's de la crisi.

 

3) Finalment, dos retrets: el retorn del vell manual victimista, en forma de maniqueísme pueril en considerar tot "l'Estat" com una amenaça per la nostra personalitat, com si a Espanya no hi hagués ningú que comprengués els catalans, i la fosca referència a que "no visquem instal·lats en la nostàlgia d'uns temps que no tornaran.. (...) Canvis en l'economia, en la societat, en la demografia del país, i fins i tot canvis en l'escala de valors". A banda de la bonança econòmica, hem d'entendre que quan hi havía menys nouvinguts els temps eren millors i sense el matrimoni dels homosexuals i les famílies monoparentals tot èrem més feliços?

 

(*) Un concepte típic en el social-cristianisme de Jordi Pujol: "Aquells que no poden seguir".